El grup d’universitaris del Taller de Muntanyisme de la Universitat Catalana d’Estiu que tradicionalment fa l’ascens al Canigó, aquest any ha assolit el cim (2.784 metres) en una expedició organitzada entre els dies 22 i 23 d’agost.

En llostrejar el nou dia, hom ha contemplat des de la pica la sortida del sol en l’incomparable escenari del paisatge infinit, al temps que s’escoltaven els sons de la Muixeranga, els Segadors i la Balanguera.

Tot seguit es va gaudir de la lectura del poema Els dos campanars, de Jacint Verdaguer, per l’actor de doblatge Jaume Comas.

Per cloure l’acte, i en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor i gramàtic de Castalla (País Valencià), Enric Valor i Vives, van ésser llegits uns fragments d’una de les seves obres, L’ambició d’Aleix, per Toni Teruel, que transcrivim a continuació:

[...] << La vesprada era tranquil·la, encara quasi calorosa, i el ventijol feia la seua cançoneta confidencial en el pinar que ens envoltava. Ens trobàvem ja a una bona altura; mirant a l’entorn podíem veure una daurada boirina que entelava lleument els pics llunyans i la ratlla de la mar, i que donava al paisatge un toc suau de malenconia.

La galania de Pauleta, el seu anar harmoniós, la perfecció dels seus flancs, el vol encisador de la seua cabellera, acabaren, és clar, per trastocar els meus sentits d’home enamorat.

Arribàrem al capdamunt; cap veu no s’hi sentia; una calma aclaparant semblava caure’ns al damunt des d’un cel remot; era immensa la sensació de solitud d’aquell indret. Hi havia allà una curta esplanada, un rodal sense pins on s’havia format com una prada petita, una cotonosa i blana catifa de gespa verda que convidava al descans. Vam seure un vora l’altre, molt junts, sobre un rebanc de penya, els peus damunt la verdina. Els cóps gegantins de la pineda ens protegien de l’abrasidora solejada. No se sap quin averany ens féu guardar silenci. Vaig girar-me i la vaig abraçar. Ella mateixa cercà els meus llavis. Ens besàrem tot sentint una intensa passió que ens feia perdre l’alè. Respiràrem profundament. Jo veia els seus ulls més bells que mai, i el meu cor bategava intensament. Callàvem. Va refilar un ocell estrany. Va arribar-nos també, d’un alt veí, una trencallosa musiqueta de picarols i uns bels avellutats que s’allunyaven. [...]

[...] El cim continuava solitari; el sol tocava la carena de la serra, i mitja hora després la llum seria ja escassa enmig com érem de la pineda; davant nostre hi havia aquella molla catifa d’herba tova, límpida, d’un verd intens que s’enfosquia a poc a poc sota el cel de la vesprada... Jo, però, sentia vergonya d’induir Pauleta a ser amada com una vulgar pastora, per molt virgilià i mític que allò fos i per moltes lleis còsmiques fatals que hi poguessen intervenir... Podíem també ser sorpresos per aquell pastor del ramat del qual ens havien arribat dins la calma serena de l’indret les gotes cristal·lines dels picarols. Encara que no era gens probable. “Pauleta mereix la suavitat i el secret del tàlem d’una reina”, em deia.

Ella va intuir sens dubte aquest darrer pensament prejudiciós, la indecisió que posava en el meu cor, la lluita entre el meu amor i la meua obligada delicadesa.

–Aleix –va dir Pauleta amb veu insinuant–, jo no sóc la deessa que tu creus. Sóc només una dona.

Em tornà a donar els llavis febrosos. Ens abraçàrem de bell nou estretament amb desfermada cobejança. Per fi, no fou indigne de la nostra passió aquell tàlem pagà on descobrírem per primera vegada –ella també sens dubte– el secret de la plena felicitat. >> [...]

Per Enric Valor!

Amb una forta ovació de visques a la Terra, finalitzà aquest reconeixement.